Sóc nacionalista, i què?
Carod-Rovira, Joan Tardà, Txell Bonet, i molts noms de l'star-system processista s'han declara com a independentistes no nacionalistes. Més encara, alguns aposten decididament per un Estat català per acabar amb l'espoli fiscal, recaptar tots els impostos, gestionar els ports, aeroports i ferrocarrils, tindre veu pròpia, i directa, i capacitat de decisió, com a membre de l'UE, etcètera. I per assolir l'objectiu -la independència- no dubten a afirmar que elncastellà serà llengua oficial del nou estat. Que la identitat catalana és una mescla, oberta, que és català tot aquell qui viu a Catalunya... No se sap ben bé si aitals idees se les creuen sincerament o són cessions pragmàtiques per tal d'assolir el desitjat "eixamplament" de la base social emancioatòria. Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts en seria un estendard. Seria, doncs, la clau per a obrir el pany del Baix Llobregat, els Vallesos, l'Àrea Mteropolitana de Tarragona o la Vall d'Aran. És a dir, aquelles àrees del Principat que, per un motiu o un altre, presenten una composició social amb una forta presència de població d'origen recent hispànic. Bé per les migracions dels anys 60 -Badia, Sabadell, Terrassa, Badalona, l'Hospitalet, Cornellà, Esplugues...- bé pel turisme del tombant de segle, tant el d'esquí i muntanya -Aran, Baqueira-Beret i la Borbonà bubònica- com el de bufera i trogloditisme de sol i platja -Salou, amb Port Aventura; Lloret de Mar, al nord; etcètera.
La tesi no-nacionalista però independentista parla, sovint sense dir-ho, d'una Catalunya moderna i cosmopolita -l'urbana i castellanitzada- d'una banda, i una altra, la interior, pagesívola i del morro fort, tancada en si mateixa, cabuda a refermar-se com sempre ha estat. La Catalunya catalana, per dir-ho d'alguna manera (Osona, Berguedà, Pallarsos, Garraf, Garrotxa, Cerdanya...).
Aquesta gent estan disposats a sacrificar la identitat mil.lenària del país i bescanviar benestar per descatalanització. Si els fonaments del desig d'alliberament nacional són econòmics i materialistes qui no ens assegura que en una Espanya federal i un pacte fiscal en la línia del concert no es donarien per satisfets? Solucionats els mals de Rodalies, construït el Corredor Mediterrani, anul.lada l'asfíxia fiscal... ja els vindria bé seguir sent espanyols. Són aquells que d'emmirallen tant en personatges profundament anticatalans com l'inefable Azaña, que alternen estelades amb la tricolor, que s'humitegen les calces amb Pedro Sánchez com feren amb ZP a l'inici del segle. Té igual que allò d'aprovaré l'estatut que aprove el Parlament de Catalunya... acabés amb la ribotada de Guerra. S'ho empassen amb alegria. Si s'arriba a proclamar la III República ja me'ls imagine animant a la Coja amb un fervor que Rivera i Arrimadas els portarien aigua... Són els que parlen d'establir ponts amb el PSC. Eixe soci indispensable de la posada en marxa de l'article 155 de la constitució espanyola -prostituint-lo fins a desfigurar-lo, dit siga de passada. Pallassos útils que creuen en el fantasma del federalisme.
En fi, algú s'imagina un espanyol que no siga capaç de parlar castellà? Algú veu una Alemanya sense llengua alemanya? Es pot ser patriota francès i no parlar ni un borrall de la llengua del Camus o Voltaire? Algú denúncia que a les escoles d'Extremadura s'adoctrina perquè tot s'hi fa en castellà? Algú critica la "immersió lingüística" que s'aplica estrictament a l'Espanya monolongüe castellana, a la Manxa, a la Rioja, a Múrcia o a Valladolid? Per què és tan xulo ser plurals, moderns i bilingües o políglotes a València, Palma o Barcelona i, en canvi, hom no intervé per assegurar tals benvolences a Sevilla, Toledo o Mérida? Per què allí la identitat d'idioma, costums, festes populars... es manté inalterable de fa segles i, tanmateix, als Països Catalans el canvi és esborronador? Compareu l'Alacant del 1900 amb el d'avui. L'Elx dels anys 30 amb l'actual. Cornellà als anys vint del segle passat i ara. El Perpinyà de mitjan segle XIX i el del 2018... Què se n'ha fet, de l'ús de la llengua catalana? De les cançons, les dites, els costums seculars de la terra? S'han vist mimoritzats, agranats i arraconats a un reducte d'espècie en extinció. Carn de museu. Arqueologia del folklore.
No entenc, doncs, si tan xula és la multiculturalitat... com és que als nostres pobles, viles i ciutats, ens fartem de sentir pasdobles, flamencos, Bisbals, Iglesias, Raphaels, tractors "amarillos" i macarenes i, veges tu!, allà a la Meseta Obrint Pas, Al Tall, Lluís Llach o Antònia Font... ni hi són ni se'ls espera -més enllà d'esquifides elits intel.lectuals snobs, d'esquerra de caviar, o de revolucionaris de saló, o autèntics, que també n'hi ha-.
En fi, que confondre els termes i menysprear una ideologia ben legítima, el nacionalisme d'alliberament i construcció, de les minories nacionals oprimides o nacions sense estat -Quebec, Escòcia, Flandes, Còrsega, Sardenya o els Països Catalans- amb el nacionalisme chovinista, supremacista, expansionista i al.lèrgic i anihilador de la diferència -l'espanyol, el francès o el turc, entre més-. Res tenen a veure l'un amb l'altre encara que ambdós s'aixopluguen davall del mateix paraigües terminològic.
Sóc nacionalista català Pancatalanista. I vull la independència de la meua nació per tal de millorar els estàndards de vida dels meus conciutadans. Sí. Sobretot, però, per servar la identitat que he heretat de desenes de generacions d'avantpassats. I renunciar a la llengua que hom ha mamat és com segar les arrels que et relliguen a la terra i et permeten de situar-te, des del bressol que t'ha vist nàixer i d'on et saps part consubstancial, al món sencer.
Ser nacionalista, doncs, no és cap pecat ni delicte. Per mi és un deure plaent. Tant de bo els partits sobiranistes d'arreu es llevaren de damunt el complexe que els han inoculat els mitjans mundialistes en general i espanyolistes en particular. Defensar la terra, allò propi, és el més natural. Em fan riure que just aquells que s'autoanomenen "ciutadans" del món i no-nacionalistes són els primers a enviar policies a estomacar/aventar hòsties a gent normal per voler votar i decidir el seu futur col.lectiu, els que s'inventen rebel·lions no violentes, colps d'estat aprovats per majories parlamentàries i empresonen activistes pacifistes. El circ dels despropòsits, vaja!
La tesi no-nacionalista però independentista parla, sovint sense dir-ho, d'una Catalunya moderna i cosmopolita -l'urbana i castellanitzada- d'una banda, i una altra, la interior, pagesívola i del morro fort, tancada en si mateixa, cabuda a refermar-se com sempre ha estat. La Catalunya catalana, per dir-ho d'alguna manera (Osona, Berguedà, Pallarsos, Garraf, Garrotxa, Cerdanya...).
Aquesta gent estan disposats a sacrificar la identitat mil.lenària del país i bescanviar benestar per descatalanització. Si els fonaments del desig d'alliberament nacional són econòmics i materialistes qui no ens assegura que en una Espanya federal i un pacte fiscal en la línia del concert no es donarien per satisfets? Solucionats els mals de Rodalies, construït el Corredor Mediterrani, anul.lada l'asfíxia fiscal... ja els vindria bé seguir sent espanyols. Són aquells que d'emmirallen tant en personatges profundament anticatalans com l'inefable Azaña, que alternen estelades amb la tricolor, que s'humitegen les calces amb Pedro Sánchez com feren amb ZP a l'inici del segle. Té igual que allò d'aprovaré l'estatut que aprove el Parlament de Catalunya... acabés amb la ribotada de Guerra. S'ho empassen amb alegria. Si s'arriba a proclamar la III República ja me'ls imagine animant a la Coja amb un fervor que Rivera i Arrimadas els portarien aigua... Són els que parlen d'establir ponts amb el PSC. Eixe soci indispensable de la posada en marxa de l'article 155 de la constitució espanyola -prostituint-lo fins a desfigurar-lo, dit siga de passada. Pallassos útils que creuen en el fantasma del federalisme.
En fi, algú s'imagina un espanyol que no siga capaç de parlar castellà? Algú veu una Alemanya sense llengua alemanya? Es pot ser patriota francès i no parlar ni un borrall de la llengua del Camus o Voltaire? Algú denúncia que a les escoles d'Extremadura s'adoctrina perquè tot s'hi fa en castellà? Algú critica la "immersió lingüística" que s'aplica estrictament a l'Espanya monolongüe castellana, a la Manxa, a la Rioja, a Múrcia o a Valladolid? Per què és tan xulo ser plurals, moderns i bilingües o políglotes a València, Palma o Barcelona i, en canvi, hom no intervé per assegurar tals benvolences a Sevilla, Toledo o Mérida? Per què allí la identitat d'idioma, costums, festes populars... es manté inalterable de fa segles i, tanmateix, als Països Catalans el canvi és esborronador? Compareu l'Alacant del 1900 amb el d'avui. L'Elx dels anys 30 amb l'actual. Cornellà als anys vint del segle passat i ara. El Perpinyà de mitjan segle XIX i el del 2018... Què se n'ha fet, de l'ús de la llengua catalana? De les cançons, les dites, els costums seculars de la terra? S'han vist mimoritzats, agranats i arraconats a un reducte d'espècie en extinció. Carn de museu. Arqueologia del folklore.
No entenc, doncs, si tan xula és la multiculturalitat... com és que als nostres pobles, viles i ciutats, ens fartem de sentir pasdobles, flamencos, Bisbals, Iglesias, Raphaels, tractors "amarillos" i macarenes i, veges tu!, allà a la Meseta Obrint Pas, Al Tall, Lluís Llach o Antònia Font... ni hi són ni se'ls espera -més enllà d'esquifides elits intel.lectuals snobs, d'esquerra de caviar, o de revolucionaris de saló, o autèntics, que també n'hi ha-.
En fi, que confondre els termes i menysprear una ideologia ben legítima, el nacionalisme d'alliberament i construcció, de les minories nacionals oprimides o nacions sense estat -Quebec, Escòcia, Flandes, Còrsega, Sardenya o els Països Catalans- amb el nacionalisme chovinista, supremacista, expansionista i al.lèrgic i anihilador de la diferència -l'espanyol, el francès o el turc, entre més-. Res tenen a veure l'un amb l'altre encara que ambdós s'aixopluguen davall del mateix paraigües terminològic.
Sóc nacionalista català Pancatalanista. I vull la independència de la meua nació per tal de millorar els estàndards de vida dels meus conciutadans. Sí. Sobretot, però, per servar la identitat que he heretat de desenes de generacions d'avantpassats. I renunciar a la llengua que hom ha mamat és com segar les arrels que et relliguen a la terra i et permeten de situar-te, des del bressol que t'ha vist nàixer i d'on et saps part consubstancial, al món sencer.
Ser nacionalista, doncs, no és cap pecat ni delicte. Per mi és un deure plaent. Tant de bo els partits sobiranistes d'arreu es llevaren de damunt el complexe que els han inoculat els mitjans mundialistes en general i espanyolistes en particular. Defensar la terra, allò propi, és el més natural. Em fan riure que just aquells que s'autoanomenen "ciutadans" del món i no-nacionalistes són els primers a enviar policies a estomacar/aventar hòsties a gent normal per voler votar i decidir el seu futur col.lectiu, els que s'inventen rebel·lions no violentes, colps d'estat aprovats per majories parlamentàries i empresonen activistes pacifistes. El circ dels despropòsits, vaja!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada