Presentació. València, la catalana
Els valencians som catalans. Aquesta és la màxima que pretén palesar el blog que teniu a la vista. Talment la Terra és rodona, la història dinàmica, la vida finita i roda el món i torna al Born, València forma part indiscutible de la nació catalana. Per la repoblació subsegüent a la "Reconquesta" cristiana del segle XIII, és una mateixa i única la llengua que mormolen els llavis, les nissagues que basteixen els cognoms, l'heràldica, la vexil·logia -una sola bandera nacional, la senyera quatribarrada, manifestada a l'estendard patri, el Penó de la Conquesta, una mateixa mar mediterrània, una clònica aposta pels bàndols perdedors a les conteses armades (a la Guerra dels Dos Peres, al segle XIV, a la Guerra de Successió, a inicis del XVIII, a la Guerra d'Espanya, als anys trenta del passat segle). Per no cansar el lector, i sense anar més lluny, el rat penat comú als escuts municipals de Barcelona, València i Palma, la presència de la "Generalitat" de dalt i la de baix...
Potser a qualque ciutadà de Baden-Wuttenberg se li acut pensar-se, nacionalment, al marge del conjunt alemany? Que algun italià es proclama de nació vaticana perquè la seua comarca fa segles s'emmarcava als Estats Pontificis? Sabeu d'algun neerlandès que mire de ressuscitar el Sacre Imperi Romano-germànic?
L'anterior paràgraf ve a tomb per allò que la història no pot determinar, constrenyir o posar límits a les ideologies del present i la seua articulació en projectes polítics de futur. Vull dir, quina lògica té que un pescador de Dénia vulga recuperar la taifa que arribava fins l'arxipèlag balear? Què un natural de Llíria se senta nacionalment edetà? És que sentiu proclames en favor de la pàtria tartèssica a Andalusia, o del País d'Albarrassí a l'Aragó? L'existència pretèrita d'un determinat estat o administració més o menys sobirana no té perquè conduir, automàticament, a voler-ne fer un revival traslladant reminiscències de l'antiguitat, o els temps medievals, a l'esquema dels moderns estats-nació. Aquesta premissa és, doncs, perfectament aplicable a l'antic regne de València, ben viu durant més de quatre centúries (1238-1707) fins que l'ignomínia de Nova Planta l'esborrà de les cartografies il·lustrades del XVIII. Reivindicar, per tant, el marc nacional de l'antic estat fundat pel rei en Jaume, el Conqueridor, és tan legítim com prescindible -i que em perdone el docte Joan Francesc Mira.
Sovint s'afirma que la idea o concepte de "nació" és el "plebiscit de tots els dies" (Renan, 1882; 1), ço és, que la voluntat dels ciutadans, manifestada quotidianament, i amb tot de tests sociològics (votades, consultes, referèndums...). Clar i ras, el nacionalisme cívic. Idea lligada al dret a decidir del poble (la sobirania popular) que aprofundí i millorà la perfectible "sobirania nacional" restringida, censatària, nascuda del cicle de revolucions burgeses, de la francesa ençà.
No negaré la virtuositat democràtica d'una aital idea cívica de la Nació. Tot i això, i duent a l'extrem la definició comentada amunt, pot una comunitat de veïns declarar la independència de la seua finca? Estan en disposició de crear un estat sobirà, amb tots els ets i uts, els valencianistes, posem per cas, i fer de Mestalla el seu territori "nacional"? Poden quatre pobles arreplegats proclamar la República Socialista de Gallinera? S'adduirà que són hipòtesis surrealistes i inexistents. Emperò si la clau per a qualificar una contrada de "Nació" rau, tan sols, en la voluntat majoritària dels seus habitadors: no podrien reclamar la seua condició sobirana infinits grups? Bé que s'ajustarien a dret "cívic".
Al meu parer, en canvi, tot i que sense l'adhesió manifesta d'una bona part dels seus membres una Nació no és reconeguda com a tal i tendix a l'extinció, no és menys cert que requerix d'algun criteri OBJECTIU per tal de delimitar què és una Nació. El contrari faria del món un tauler gegantesc, i caòtic, de Risk. El domini lingüístic del català, l'èuscar, el finés o el quítxua, entre més, és un fet objectiu, verificable, mensurable. Allà on una llengua hi nia ho fa també la cultura en què s'hi vehicula, tota una visió de la realitat. És en la parla on roman l'esperit del poble (Volksgeist), l'essència d'una nació. En aquest marc mental, de nació "romàntica" o "hegeliana" els valencians se situarien, sens dubte, en l'àmbit nacional català.
No entenc com defensar l'existència de l'artificial nació espanyola (tan i tan diversa, plurinacional) o la nació valenciana, basada en un àmbit administratiu homologable al regne visigot de Toledo o el nasrita de Granada, per posar casos pròxims geogràficament, estan conceptualitzades com posicions respectables. Tanmateix la defensa sincera de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, el pancatalanisme, és acusat de feixisme, comunisme, chavisme o lepenisme... poseu-hi el santbenet de moda a cada moment. És increïble, INDECENT. La base objectiva, la llengua, hi és. Fins i tot el passat compartit -la història de la Corona catalana, malanomenada d'Aragó- en parla. Els interessos econòmics de futur (eix mediterrani) i les dificultats contemporànies (l'espoli fiscal, l'infrafinançament) no és que ens agermanen, als principatins, valencians, baleàrics, etcètera, és que ens fa UNS i els MATEIXOS. A les metròpolis -Madrid, París- ho tenen ben cla
1)Ernst RENAN "Què és una Nació?" (conferència dictada a la Sorbona, París, 11-3-1882)
Potser a qualque ciutadà de Baden-Wuttenberg se li acut pensar-se, nacionalment, al marge del conjunt alemany? Que algun italià es proclama de nació vaticana perquè la seua comarca fa segles s'emmarcava als Estats Pontificis? Sabeu d'algun neerlandès que mire de ressuscitar el Sacre Imperi Romano-germànic?
L'anterior paràgraf ve a tomb per allò que la història no pot determinar, constrenyir o posar límits a les ideologies del present i la seua articulació en projectes polítics de futur. Vull dir, quina lògica té que un pescador de Dénia vulga recuperar la taifa que arribava fins l'arxipèlag balear? Què un natural de Llíria se senta nacionalment edetà? És que sentiu proclames en favor de la pàtria tartèssica a Andalusia, o del País d'Albarrassí a l'Aragó? L'existència pretèrita d'un determinat estat o administració més o menys sobirana no té perquè conduir, automàticament, a voler-ne fer un revival traslladant reminiscències de l'antiguitat, o els temps medievals, a l'esquema dels moderns estats-nació. Aquesta premissa és, doncs, perfectament aplicable a l'antic regne de València, ben viu durant més de quatre centúries (1238-1707) fins que l'ignomínia de Nova Planta l'esborrà de les cartografies il·lustrades del XVIII. Reivindicar, per tant, el marc nacional de l'antic estat fundat pel rei en Jaume, el Conqueridor, és tan legítim com prescindible -i que em perdone el docte Joan Francesc Mira.
Sovint s'afirma que la idea o concepte de "nació" és el "plebiscit de tots els dies" (Renan, 1882; 1), ço és, que la voluntat dels ciutadans, manifestada quotidianament, i amb tot de tests sociològics (votades, consultes, referèndums...). Clar i ras, el nacionalisme cívic. Idea lligada al dret a decidir del poble (la sobirania popular) que aprofundí i millorà la perfectible "sobirania nacional" restringida, censatària, nascuda del cicle de revolucions burgeses, de la francesa ençà.
No negaré la virtuositat democràtica d'una aital idea cívica de la Nació. Tot i això, i duent a l'extrem la definició comentada amunt, pot una comunitat de veïns declarar la independència de la seua finca? Estan en disposició de crear un estat sobirà, amb tots els ets i uts, els valencianistes, posem per cas, i fer de Mestalla el seu territori "nacional"? Poden quatre pobles arreplegats proclamar la República Socialista de Gallinera? S'adduirà que són hipòtesis surrealistes i inexistents. Emperò si la clau per a qualificar una contrada de "Nació" rau, tan sols, en la voluntat majoritària dels seus habitadors: no podrien reclamar la seua condició sobirana infinits grups? Bé que s'ajustarien a dret "cívic".
Al meu parer, en canvi, tot i que sense l'adhesió manifesta d'una bona part dels seus membres una Nació no és reconeguda com a tal i tendix a l'extinció, no és menys cert que requerix d'algun criteri OBJECTIU per tal de delimitar què és una Nació. El contrari faria del món un tauler gegantesc, i caòtic, de Risk. El domini lingüístic del català, l'èuscar, el finés o el quítxua, entre més, és un fet objectiu, verificable, mensurable. Allà on una llengua hi nia ho fa també la cultura en què s'hi vehicula, tota una visió de la realitat. És en la parla on roman l'esperit del poble (Volksgeist), l'essència d'una nació. En aquest marc mental, de nació "romàntica" o "hegeliana" els valencians se situarien, sens dubte, en l'àmbit nacional català.
No entenc com defensar l'existència de l'artificial nació espanyola (tan i tan diversa, plurinacional) o la nació valenciana, basada en un àmbit administratiu homologable al regne visigot de Toledo o el nasrita de Granada, per posar casos pròxims geogràficament, estan conceptualitzades com posicions respectables. Tanmateix la defensa sincera de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, el pancatalanisme, és acusat de feixisme, comunisme, chavisme o lepenisme... poseu-hi el santbenet de moda a cada moment. És increïble, INDECENT. La base objectiva, la llengua, hi és. Fins i tot el passat compartit -la història de la Corona catalana, malanomenada d'Aragó- en parla. Els interessos econòmics de futur (eix mediterrani) i les dificultats contemporànies (l'espoli fiscal, l'infrafinançament) no és que ens agermanen, als principatins, valencians, baleàrics, etcètera, és que ens fa UNS i els MATEIXOS. A les metròpolis -Madrid, París- ho tenen ben cla
1)Ernst RENAN "Què és una Nació?" (conferència dictada a la Sorbona, París, 11-3-1882)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada