Oficialitat única. Exposició de motius.
Arran del procés sobiranista en què viu immers el Principat (tot i que la majoria dels opinadors l'han emmarcat com un moviment reactiu a la sentència del TC sobre l'Estatut de 2006 amb data 28-6-2010, certament la cadena de consultes per la independència iniciada a Arenys de Munt, el 13-9-2009 mostra un inici anterior i propositiu) s'han perfilat tot de projectes constituents al voltant de l'articulació del futur estat català en forma de república. El paper de l'exèrcit, el sistema de pensions, la conveniència, o no, de seguir en l'entramat de la UE han estat, entre més, algunes de les qüestions tractades per l'star-system de tertulians, d'ací i d'allà, i per tota classe d'especialistes sectorials. Al caliu d'aquesta dialèctica, de resultes de les tasques dutes a terme pel CATN s'ha elaborat el Llibre Blanc de la Transició Nacional presentat el 29-9-2014. Fins i tot un grup de juristes féu l'esborrany d'un projecte per a la futura constitució catalana fet públic, amb bombo i platerets, el 31-1-2015. Encara més, i com a mostra del caràcter, aquest sí, reactiu i intransigent, de l'Estat espanyol, Santi Vidal, l'ex- senador per ERC, fou inhabilitat d'exercir el seu ofici de jutge.
D'entre tot el reguitzell de temes plantejats, però, em detindré a analitzar-ne un: el del règim de llengües en el futur nou país català. La sociolingüística (no cal sinó llegir-se, a tall d'exemple, l'obra d'en Lluís Vicent Aracil) fa dècades que desmuntà el fals mite del "bilingüisme social" harmònic i inalterable, en el sentit de palesar que és una situació provisional que desemboca, sempre, en la preeminència d'una de les llengües en contacte (conflictiu, hi afegiria) i l'arraconament, primer, i lenta extinció, després, de l'altra. El bilingüisme, strictu sensu, és un afer particular, de l'àmbit de l'individu. Fet i fotut davant les enquestes i campanyes triomfals de les Generalitats (ambdues) quant al coneixement i l'ús de la nostra llengua, i la fabricació del tòpic del bilingüisme que enriqueix (versió lingüística del regionalismo bien entendido) s'amaga l'evidència: clar i ras, el PROCÉS, aquest sí amb majúscula i cursiva, de substitució lingüística, avança, talment l'himne, "en marxa triomfal". Per més que s'hi giren d'esquena els referents polítics de l'independentisme, els futurs pares de la pàtria, la realitat està ahí fora, sobretot a les grans àrees metropolitanes (de Barcelona i Tarragona; ja no cal ni dir de València o Alacant-Elx) però comença a fer forat a les ciutats mitjanes i no hi ha immersió que integre l'onada immigratòria d'inici del segle XXI i la falç despersonalitzadora de la globalització que tot (allò minoritari) ho sega.
A despit d'aquest context, segons com, desesperançador, Artur Mas (PDeCAT), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ex eurodiputat per ICV i actual conseller d'Afers Exteriors) entre més, han defensat la co-oficialitat del castellà en la futura República Catalana. En part, potser, per pur electoralisme (ho feren amb la campanya de les eleccions plebiscitàries del 27-S a l'horitzó). En part, probablement, perquè hi creguen.
D'una altra banda, però, un seguit de filòlegs, escriptors i usuaris lleials de la llengua es mobilitzaren per tal d'aportar la seua visió: català, única llengua oficial. Aquesta és la idea força que es desprén de les reflexions encabides al paper "Per un veritable procés de normailtzació lingüística a la Catalunya independent", més conegut com a manifest koiné i que veié la llum el 31 de març de 2016.
Definides les dues posicions respecte del futur règim lingüístic a la futura Catalunya independent hi diré, breument, la meua:
L'unica llengua oficial a tot el territori del Principat -excepte la Val d'Aran amb l'occità- actualment autonòmic (Catalunya nord i Franja de Ponent a part, malauradament) ha de ser el català:
1-Perquè és la llengua pròpia, natural i històrica d'aquelles contrades.
2-Perquè si comparteix oficialitat amb el peix gran, i gras, -el castellà- el català acabarà diluïnt les seues estructures, esdevenint un patuès (com ja passa amb el catanyol, o català acastellanat, veieu xava barceloní) residualitzant-se el seu ús per pura economia lingüística (hom coneix el castellà a Catalunya esdevenint, doncs, el català prescindible) fins, a un no tant llarg termini, desaparéixer.
3-La idea que la fi del castellà, com a llengua franca i habitual, de Catalunya no seria desitjable s'ha estés arreu de la ciutadania -ensems entre l'independentisme. S'afirma que obri portes a bona part del món -Llatinoamèrica, bàsicament. No és una tal constatació tan certa, almenys, com que les elits comercials, les dones i els homes de negoci, de Buenos Aires, Mèxic D.F o Santiago de Xile ja tenen un bon nivell d'anglés, llengua que les noves generacions més que xampurregen? No és ver que la supervivència del castellà com a llengua global ve garantida per la seua popularitat i ús al subcontinent sud-americà? Com que hi ha centenars de milions de lusòfons, nadius o que l'han aprés com a segona llengua, al Brasil i països del voltant, com és que ningú no planteja fer del portugués idioma oficial al Principat? Si s'hi parla al ponent peninsular! -al marge de la generosa colònia que el fala a l'altre principat, l'andorrà. Què en serà, però, del nostre valencià-català si el deixem evaporar-se del domini lingüístic que li és natural, aqueixa llesca mediterrània salpebrada d'illes mar enllà? Sembla ser que alguns preferixen mantenir privilegis guanyats a base de "justo derecho de conquista" pel castellà que reparar la injustícia històrica, una més, -com la victorejada nul·litat dels judicis franquistes Ebre enllà- de la imposició de la llengua imperial als aborígens del "Levante feliz" i el rebel "noreste". Tan estret és el seu altermundisme que l'apliquen als antípodes i se l'obliden d'acoblar a casa seua, casa nostra.
Comptat i debatut, i tocant de peus a la terra del nostre benvolgut País Valencià una bona alternativa seria l'aplicació del bilingüisme territorial que tan bona collita ha ofert a l'estat binacional belga. Allà la comunitat flamenca s'ha pogut redreçar i fer de la seua (neerlandés) la llengua normal, nacional -amb el cas de Brussel·les com l'excepció confirmadora de la regla. I això sense perjuí de l'hegemonia del francés a la seua àrea natural -Valònia-. Aquest esquema dual es traslladaria a l'antic regne en: oficialitat única del valencià a la seua àrea de predomini i del castellà a les comarques on, històricament, ha estat la llengua de convivència. La delimitació a seguir seria la dels municipis situats en una banda o en l'altra atesa la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià. La ciutadania podria adreçar-se a l'administració en qualsevulla de les dues llengües. Per la resta, però, l'oficialitat de cada idioma quedaria circumscrita a la seua zona de predomini geogràfic. Així vacunaríem a la població valencianòfona contra la diglòssia i soterraríem el secular autoodi entre els autòctons en prestigiar la llengua dels sermons de Sant Vicent i els versos d'Estellés, dels feyts del Conqueridor i el barranc dels Algadins llorentià, del Canigó i el Puig Campana. El nostre valencià, el català de tots.
D'entre tot el reguitzell de temes plantejats, però, em detindré a analitzar-ne un: el del règim de llengües en el futur nou país català. La sociolingüística (no cal sinó llegir-se, a tall d'exemple, l'obra d'en Lluís Vicent Aracil) fa dècades que desmuntà el fals mite del "bilingüisme social" harmònic i inalterable, en el sentit de palesar que és una situació provisional que desemboca, sempre, en la preeminència d'una de les llengües en contacte (conflictiu, hi afegiria) i l'arraconament, primer, i lenta extinció, després, de l'altra. El bilingüisme, strictu sensu, és un afer particular, de l'àmbit de l'individu. Fet i fotut davant les enquestes i campanyes triomfals de les Generalitats (ambdues) quant al coneixement i l'ús de la nostra llengua, i la fabricació del tòpic del bilingüisme que enriqueix (versió lingüística del regionalismo bien entendido) s'amaga l'evidència: clar i ras, el PROCÉS, aquest sí amb majúscula i cursiva, de substitució lingüística, avança, talment l'himne, "en marxa triomfal". Per més que s'hi giren d'esquena els referents polítics de l'independentisme, els futurs pares de la pàtria, la realitat està ahí fora, sobretot a les grans àrees metropolitanes (de Barcelona i Tarragona; ja no cal ni dir de València o Alacant-Elx) però comença a fer forat a les ciutats mitjanes i no hi ha immersió que integre l'onada immigratòria d'inici del segle XXI i la falç despersonalitzadora de la globalització que tot (allò minoritari) ho sega.
A despit d'aquest context, segons com, desesperançador, Artur Mas (PDeCAT), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ex eurodiputat per ICV i actual conseller d'Afers Exteriors) entre més, han defensat la co-oficialitat del castellà en la futura República Catalana. En part, potser, per pur electoralisme (ho feren amb la campanya de les eleccions plebiscitàries del 27-S a l'horitzó). En part, probablement, perquè hi creguen.
D'una altra banda, però, un seguit de filòlegs, escriptors i usuaris lleials de la llengua es mobilitzaren per tal d'aportar la seua visió: català, única llengua oficial. Aquesta és la idea força que es desprén de les reflexions encabides al paper "Per un veritable procés de normailtzació lingüística a la Catalunya independent", més conegut com a manifest koiné i que veié la llum el 31 de març de 2016.
Definides les dues posicions respecte del futur règim lingüístic a la futura Catalunya independent hi diré, breument, la meua:
L'unica llengua oficial a tot el territori del Principat -excepte la Val d'Aran amb l'occità- actualment autonòmic (Catalunya nord i Franja de Ponent a part, malauradament) ha de ser el català:
1-Perquè és la llengua pròpia, natural i històrica d'aquelles contrades.
2-Perquè si comparteix oficialitat amb el peix gran, i gras, -el castellà- el català acabarà diluïnt les seues estructures, esdevenint un patuès (com ja passa amb el catanyol, o català acastellanat, veieu xava barceloní) residualitzant-se el seu ús per pura economia lingüística (hom coneix el castellà a Catalunya esdevenint, doncs, el català prescindible) fins, a un no tant llarg termini, desaparéixer.
3-La idea que la fi del castellà, com a llengua franca i habitual, de Catalunya no seria desitjable s'ha estés arreu de la ciutadania -ensems entre l'independentisme. S'afirma que obri portes a bona part del món -Llatinoamèrica, bàsicament. No és una tal constatació tan certa, almenys, com que les elits comercials, les dones i els homes de negoci, de Buenos Aires, Mèxic D.F o Santiago de Xile ja tenen un bon nivell d'anglés, llengua que les noves generacions més que xampurregen? No és ver que la supervivència del castellà com a llengua global ve garantida per la seua popularitat i ús al subcontinent sud-americà? Com que hi ha centenars de milions de lusòfons, nadius o que l'han aprés com a segona llengua, al Brasil i països del voltant, com és que ningú no planteja fer del portugués idioma oficial al Principat? Si s'hi parla al ponent peninsular! -al marge de la generosa colònia que el fala a l'altre principat, l'andorrà. Què en serà, però, del nostre valencià-català si el deixem evaporar-se del domini lingüístic que li és natural, aqueixa llesca mediterrània salpebrada d'illes mar enllà? Sembla ser que alguns preferixen mantenir privilegis guanyats a base de "justo derecho de conquista" pel castellà que reparar la injustícia històrica, una més, -com la victorejada nul·litat dels judicis franquistes Ebre enllà- de la imposició de la llengua imperial als aborígens del "Levante feliz" i el rebel "noreste". Tan estret és el seu altermundisme que l'apliquen als antípodes i se l'obliden d'acoblar a casa seua, casa nostra.
Comptat i debatut, i tocant de peus a la terra del nostre benvolgut País Valencià una bona alternativa seria l'aplicació del bilingüisme territorial que tan bona collita ha ofert a l'estat binacional belga. Allà la comunitat flamenca s'ha pogut redreçar i fer de la seua (neerlandés) la llengua normal, nacional -amb el cas de Brussel·les com l'excepció confirmadora de la regla. I això sense perjuí de l'hegemonia del francés a la seua àrea natural -Valònia-. Aquest esquema dual es traslladaria a l'antic regne en: oficialitat única del valencià a la seua àrea de predomini i del castellà a les comarques on, històricament, ha estat la llengua de convivència. La delimitació a seguir seria la dels municipis situats en una banda o en l'altra atesa la Llei 4/1983, d'ús i ensenyament del valencià. La ciutadania podria adreçar-se a l'administració en qualsevulla de les dues llengües. Per la resta, però, l'oficialitat de cada idioma quedaria circumscrita a la seua zona de predomini geogràfic. Així vacunaríem a la població valencianòfona contra la diglòssia i soterraríem el secular autoodi entre els autòctons en prestigiar la llengua dels sermons de Sant Vicent i els versos d'Estellés, dels feyts del Conqueridor i el barranc dels Algadins llorentià, del Canigó i el Puig Campana. El nostre valencià, el català de tots.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada