Coses de la diglòssia i l'autoodi

S'heu adonat que, al País Valencià, ningú no s'oposa a que l'assignatura en què s'ensenya castellà reba la denominació de "Llengua Castellana i Literatura"? A la portada dels llibres, als butlletins de notes, al rètol del departament en qüestió, a la parla popular, etcètera. Cap veu en qüestiona el nom. És a dir, als valencians no els molesta reconéixer que al seu territori es parla la llengua castellana, i que se l'ensenye i anomene com a tal en tots els àmbits i ocasions.

Tanmateix, quan parlem de la llengua que l'Estatut d'Autonomia Valencià anomena com a pròpia ja és tota una altra història. Si hom s'atrevira a cometre el pecat de posar "Llengua Catalana i Literatura a la coberta dels llibres de text, a escriure idèntica denominació als documents oficials dels centres educatius, a retolar així la porta d'accés dels departaments de català... què passaria? Campanyes en contra, recollida de signatures per demanar que la cosa canviara, airats articles d'opinió i cartes al director a la premsa. En una expressió, escàndol general. És a dir, als valencians els molesta reconèixer que parlen català.

En voleu més, de proves, d'autoodi -no suportar el que s'és- i de mentalitat colonial -lloar sempre la llengua de l'amo-

Al remat allò propi és concebut com a alié i hostil. En canvi, allò al·lòcton esdevé autòcton i desitjable. Coses de ser una colònia.