La autoNomia
És un fet constatable a través de l'experiència històrica de més de tres dècades i mitja que allò que hom anomena l'Estat de les autonomies no és cap "cafè per tothom", més bé arsènic de lent efecte per tots, llevat del forat negre, l'aspirador de recursos que tot s'ho endú darrere, cap a un centre tan desenvolupat que s'ha cregut, i porta camí d'arribar-hi, el cos sencer. Parle de Madrid, que, a cop de "recentralització" (n'hi va haver mai, de descentralització efectiva, és a dir, del repartiment del poder de decisió, açò és, de la sobirania?) acabarà per asfixiar no només la gallina colonial dels ous d'or (els Països Catalans, Euskal Herria) sinó que matarà a la pròpia Castella de tant de xuclar-li la saba, recursos i població, vers la villa y corte.així, doncs, de descentralització política entre poc i gens. Només cal mirar el poder judicial, amb un funcionament inalteradament unitari -i unitarista- i sense cap depuració d'elements de l'antic règim nacionalcatòlic. A tot estirar, es descentralitzà la gestió administrativa. L'última paraula, però, la font de la força, el poder real, la mà que bressola la criatura, s'ha mantingut única, unificada i a Madrid.
Les autonomies, hem tingut episodis de sobra per adonar-nos-en, són pura façana. Un sacrifici fet a contracor -el nacionalisme espanyol després del franquisme sonava a música démodé, carrinclona, pura naftalina- per a poder mantenir l'essència de l'edifici amb una reforma cosmètica -calien els calers europeus, i l'adreçador era encaixar en el patró democràtic, almenys aparentar-ho. De fet, mai l'ànima castellana ha estat, ni el pseudo estat-nació espanyol, europeista per convicció, ans per conveniència pecuniària (FEDER et alli). Només cal vore quants hispanexiters apareixen de sota les pedres quan el TJUE esmena la plana a Marchen en l'afer Junqueras. O quan s'admet que Puigdemont, Comín i Clara-Ponsatí són eurodiputats de ple dret. O com, els mesos anteriors, tota una plèiade d'instancies judixials estatals d'arreu del vell continent -des de Bèlgica fins a Alemanya (Schleswig-Holstein), des d'Escòcia fins a Suïssa, convertixen l'Estat espanyol en un apartheid jurídic. Aquesta gent, els exiliats catalans -Valtònyc, Rovira, l'Anna Gabriel, l'Adrià...- poden passejar-se per les repúbliques bàltiques, els Països del Benelux, França, les Illes britàniques o la bella Itàlia. Però si traspassen la falsa frontera dels Pirineus, seran detinguts immediatament. Spain is different.
Com deia, l'estat autonòmic és un espanta-ocells,una carcassa buida i sense pòlvora. Des de la seua redacció constitucional, i més encara després del colp d'estat suau i mai aclarit del 23F del 1981, molt oportú per a justificar una legislació "harmonitzadora" que igualara, per baix, segant els peus, l'autogovern de molts territoris. Parle de la LOAPA.
Penseu-hi uns pocs minuts. Un govern autonòmic té, teòricament, les competències en ensenyament. Però el govern espanyol, via ministeri i reials decrets i lleis orgàniques n'establix la major part del currículum: matèries,objectius, etc. Teòricament, la competència sanitària és delegada, cosa de les autonomies. Però davant d'una crisi com la del Covid-19 (2020) el govern espanyol declarà l'estat d'alarma i prengué les regnes. Es féu una crida pública a la "solidaritat a Madrid" i ew confiscaren milers de mascaretes, tests, respiradors arreu de l'Estat per concentrar-los a Madrid. Que la comunitat científica internacional parla de test i confinament total? El Principat de Catalunya ho demana? El govern espanyol no li ho permet. És a dir, que ni tan sols en una situació d'emergència el suposat govern autonòmic té cap potestat real per a prendre les mesures que creu necessàries per tal de salvar allò més important, la vida dels seus ciutadans. Té igual que a Itàlia s'aille completament Llombardia, que a Alemanya hi haja confinament total a Dortmund o Baviera. Que als EUA Nova York o Califòrnia dicten mesures, i les apliquen, en relació al coronavirus, tot i que Trump s'hi opose. El cap d'estat de la primera potència, impotent contra les autoritats dels seus estats. L'home més poderós del món noquejat per l'autonomia (aquesta sí) de què l'estructura federal dota als estats.
A més a més. Ni sobre dret civil (les Corts Valencianes aprovaren recuperar el dret foral, i el govern espanyol ho evità via recurs d'anticonstitucionalitat.
Que fas una Llei de Plurilingüisme? El PP l'envia al TC i aquest admet el recurs i, doncs, immediatament la llei esdevé paper mullat. Note's que si el TC admet a tràmit un recurs al voltant d'una llei tramesa pel Congrés o govern espanyol, aquesta disposició legal seguix vigent i és aplicable mentre no hi haja sentència. La llei de l'embut.
Fiscalitat. Bé. El repartiment dels recursos els decidix, en un percentatge abismal, el govern espanyol. És a dir, que els impostos que paguen valencians, catalunyesos o balears van, en més d'un 75%, a les butxaques de l'Estat. I és aquest qui decidix xom i on invertix. Vull dir, i ahí estan les balances fiscals per comprovar-ho (és a dir, la relacio entre la quantitat de diners que els habitants d'una comunitat autònoma paguen via impostos i les inversions que aquest mateix territori rep del govern espanyol). El resultat? València, el Principat i les Illes sempre aporten molt més del que reben. "Solidaritat", en diuen alguns. Espoli, uns altres. Espanya ens roba és més que un lema. És la realitat.
Ports? Aeroports? Policia? Correus? Tot està en mans del govern de l'Estat. Les policies autonòmiques (Mossos d'Esquadra,posem per cas) també. Car quan se les reclama des dels jutjats exercixen com a policia judiciària i és llavors que el govern territorial no hi té res a dir, de les seues actuacions. Ja ho fa una autoritat no votada (el jutge) d'un poder mai descentralitzat (ni de boqueta).
Continuarà...
Les autonomies, hem tingut episodis de sobra per adonar-nos-en, són pura façana. Un sacrifici fet a contracor -el nacionalisme espanyol després del franquisme sonava a música démodé, carrinclona, pura naftalina- per a poder mantenir l'essència de l'edifici amb una reforma cosmètica -calien els calers europeus, i l'adreçador era encaixar en el patró democràtic, almenys aparentar-ho. De fet, mai l'ànima castellana ha estat, ni el pseudo estat-nació espanyol, europeista per convicció, ans per conveniència pecuniària (FEDER et alli). Només cal vore quants hispanexiters apareixen de sota les pedres quan el TJUE esmena la plana a Marchen en l'afer Junqueras. O quan s'admet que Puigdemont, Comín i Clara-Ponsatí són eurodiputats de ple dret. O com, els mesos anteriors, tota una plèiade d'instancies judixials estatals d'arreu del vell continent -des de Bèlgica fins a Alemanya (Schleswig-Holstein), des d'Escòcia fins a Suïssa, convertixen l'Estat espanyol en un apartheid jurídic. Aquesta gent, els exiliats catalans -Valtònyc, Rovira, l'Anna Gabriel, l'Adrià...- poden passejar-se per les repúbliques bàltiques, els Països del Benelux, França, les Illes britàniques o la bella Itàlia. Però si traspassen la falsa frontera dels Pirineus, seran detinguts immediatament. Spain is different.
Com deia, l'estat autonòmic és un espanta-ocells,una carcassa buida i sense pòlvora. Des de la seua redacció constitucional, i més encara després del colp d'estat suau i mai aclarit del 23F del 1981, molt oportú per a justificar una legislació "harmonitzadora" que igualara, per baix, segant els peus, l'autogovern de molts territoris. Parle de la LOAPA.
Penseu-hi uns pocs minuts. Un govern autonòmic té, teòricament, les competències en ensenyament. Però el govern espanyol, via ministeri i reials decrets i lleis orgàniques n'establix la major part del currículum: matèries,objectius, etc. Teòricament, la competència sanitària és delegada, cosa de les autonomies. Però davant d'una crisi com la del Covid-19 (2020) el govern espanyol declarà l'estat d'alarma i prengué les regnes. Es féu una crida pública a la "solidaritat a Madrid" i ew confiscaren milers de mascaretes, tests, respiradors arreu de l'Estat per concentrar-los a Madrid. Que la comunitat científica internacional parla de test i confinament total? El Principat de Catalunya ho demana? El govern espanyol no li ho permet. És a dir, que ni tan sols en una situació d'emergència el suposat govern autonòmic té cap potestat real per a prendre les mesures que creu necessàries per tal de salvar allò més important, la vida dels seus ciutadans. Té igual que a Itàlia s'aille completament Llombardia, que a Alemanya hi haja confinament total a Dortmund o Baviera. Que als EUA Nova York o Califòrnia dicten mesures, i les apliquen, en relació al coronavirus, tot i que Trump s'hi opose. El cap d'estat de la primera potència, impotent contra les autoritats dels seus estats. L'home més poderós del món noquejat per l'autonomia (aquesta sí) de què l'estructura federal dota als estats.
A més a més. Ni sobre dret civil (les Corts Valencianes aprovaren recuperar el dret foral, i el govern espanyol ho evità via recurs d'anticonstitucionalitat.
Que fas una Llei de Plurilingüisme? El PP l'envia al TC i aquest admet el recurs i, doncs, immediatament la llei esdevé paper mullat. Note's que si el TC admet a tràmit un recurs al voltant d'una llei tramesa pel Congrés o govern espanyol, aquesta disposició legal seguix vigent i és aplicable mentre no hi haja sentència. La llei de l'embut.
Fiscalitat. Bé. El repartiment dels recursos els decidix, en un percentatge abismal, el govern espanyol. És a dir, que els impostos que paguen valencians, catalunyesos o balears van, en més d'un 75%, a les butxaques de l'Estat. I és aquest qui decidix xom i on invertix. Vull dir, i ahí estan les balances fiscals per comprovar-ho (és a dir, la relacio entre la quantitat de diners que els habitants d'una comunitat autònoma paguen via impostos i les inversions que aquest mateix territori rep del govern espanyol). El resultat? València, el Principat i les Illes sempre aporten molt més del que reben. "Solidaritat", en diuen alguns. Espoli, uns altres. Espanya ens roba és més que un lema. És la realitat.
Ports? Aeroports? Policia? Correus? Tot està en mans del govern de l'Estat. Les policies autonòmiques (Mossos d'Esquadra,posem per cas) també. Car quan se les reclama des dels jutjats exercixen com a policia judiciària i és llavors que el govern territorial no hi té res a dir, de les seues actuacions. Ja ho fa una autoritat no votada (el jutge) d'un poder mai descentralitzat (ni de boqueta).
Continuarà...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada