L'autonomia que ens cal és la de Portugal
De fa un temps ençà que la major part de productes de supermercat (snacks, perfums , sabons, llandes de conserva, bosses de tot tipus, menjar per animals, etc) contenen la informació en format bilingüe castellà-portugués. I ningú no se'n escandalitza. Es troba d'allò més normal. Imagineu-se ara, per un moment, que l'espai reservat al portugués l'ocupara la llengua pròpia de les diverses "comunitats autònomes". Un bilingüisme castellà/ català-èuscar-gallec-asturià-aragonés. Creieu, de veres, que no remouria pols ni remolí? Permeteu-me el dubte.
Curiosament Portugal nasqué com a comtat lleonés. Més endavant guanyà la seua infependència en diverses ocasions (1128 amb Alfonso Henriques, l'any 1385 a Aljubarrota, amb la revolta del 1640. Sempre amb un únic enemic amb voluntat d'absorbir-lo i fer-se'l seu: Castella. Des d'aquesta perspectiva, i tenint en compte la indiscutible unitat geogràfica peninsular, sobta que ningú -fora de cercles d'un ultranacionalisme espanyol tronat o d'un iberisme tan plural de forma com castellanitzador de fons- en reivindique l'espanyolitat de Portugal. Al capdavall nasqué a Lleó, Felip II fou fill d'Isabel de Portugal, hi hagué una Unió Ibèrica que abastà dècades, etc. Quan se'ls inflama el cor amb la verborrea que Espanya és una nació mil•lenària que enfonsa les seues arrels a la Hispània romana... doncs aquesta incloïa la Lusitània, eh? No només la Tarraconensis!
Un català de Gandia, Manacor o Flix és més espanyol -tenint en compte els orígens francs, de comtats carolingis i ultrapirinencs, del fet català- que un portugués? Un argentí de Buenos Aires, crioll descendent de peninsulars mesetaris, que encara al segle XXI manté el llinatge i l'expressió del castellà d'Amèrica, aquesta persona, resulta que no és espanyola i, en canvi, la meua rebesàvia, incapaç d'articular res en castellà, sí?
Quina és la diferència, doncs, entre un portugués i un hispanoamericà, d'una banda, i un català o basc de l'altre cantó. Ras i curt. Que els primers assoliren l'alliberament nacional per la via militar i revolucionària. I els darrers caigueren derrotats al camp de batalla. La pura i ancestral violència. La part més bèstia, que ens connecta amb la resta del gènere animal. Ni constitucions que "ens donàrem entre tots" (no hi havia espanyols d'"ambos hemisferios" a la Constitució espanyola de 1812? Què se n'ha fet?), ni cap unitat de destino en lo universal.
Per tant, l'autonomia que ens cal, als Països Catalans, és la de Portugal i els diversos estats hispanoamerians. Çò és, la independència.
Curiosament Portugal nasqué com a comtat lleonés. Més endavant guanyà la seua infependència en diverses ocasions (1128 amb Alfonso Henriques, l'any 1385 a Aljubarrota, amb la revolta del 1640. Sempre amb un únic enemic amb voluntat d'absorbir-lo i fer-se'l seu: Castella. Des d'aquesta perspectiva, i tenint en compte la indiscutible unitat geogràfica peninsular, sobta que ningú -fora de cercles d'un ultranacionalisme espanyol tronat o d'un iberisme tan plural de forma com castellanitzador de fons- en reivindique l'espanyolitat de Portugal. Al capdavall nasqué a Lleó, Felip II fou fill d'Isabel de Portugal, hi hagué una Unió Ibèrica que abastà dècades, etc. Quan se'ls inflama el cor amb la verborrea que Espanya és una nació mil•lenària que enfonsa les seues arrels a la Hispània romana... doncs aquesta incloïa la Lusitània, eh? No només la Tarraconensis!
Un català de Gandia, Manacor o Flix és més espanyol -tenint en compte els orígens francs, de comtats carolingis i ultrapirinencs, del fet català- que un portugués? Un argentí de Buenos Aires, crioll descendent de peninsulars mesetaris, que encara al segle XXI manté el llinatge i l'expressió del castellà d'Amèrica, aquesta persona, resulta que no és espanyola i, en canvi, la meua rebesàvia, incapaç d'articular res en castellà, sí?
Quina és la diferència, doncs, entre un portugués i un hispanoamericà, d'una banda, i un català o basc de l'altre cantó. Ras i curt. Que els primers assoliren l'alliberament nacional per la via militar i revolucionària. I els darrers caigueren derrotats al camp de batalla. La pura i ancestral violència. La part més bèstia, que ens connecta amb la resta del gènere animal. Ni constitucions que "ens donàrem entre tots" (no hi havia espanyols d'"ambos hemisferios" a la Constitució espanyola de 1812? Què se n'ha fet?), ni cap unitat de destino en lo universal.
Per tant, l'autonomia que ens cal, als Països Catalans, és la de Portugal i els diversos estats hispanoamerians. Çò és, la independència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada