De l'autèntic abast del gentilici "valencià"
Hom critica fortament París per haver-se'n apoderat del conjunt de l'hexàgon francés. De fet, al meu poble i comarca són molts els que, referint-se a locals que migraren a l'Estat francés fa cinc-sis dècades, diuen: aquell se'n va anar a París. Li preguntes si anà a parar a la ciutat del Sena, i et diuen que no, que era prop de Marsella, Lió o a la verema. I, doncs, perquè parles de París i no de França? Ah, què sé jo!...
La ciutat de València ha jugat un paper d'absorció i apropiació (indeguda) simbòlica respecte de l'àmbit territorial de l'antic regne a què donà nom.
La seua bandera local, la Reial Senyera Coronada, ha acabat sent oficial de tot el País Valencià, des del 1982. Potser les milers de quatribarrades arreu de la regió (perquè el país dels valencians és la nació catalana), de Vinaròs a Oriola, i a les pròpies Corts Valencianes -només cal vore les pintures del Palau de Benicarló del cap i casal-,l'ensenya de la casa reial catalana (el casal de Barcelona) és menystinguda en favor d'una bandera ben patriòtica (sorgida, per mercé reial, arran de la resistència anticastellana al XIV i que, pel mateix motiu, però amb triple corona, lluïx a l'escut de Borriana) però que no deuria representar res enllà el camí de Trànsits i el barranc del Carraixet. Tampoc el Penó de la Conquesta s'hi val. Ni la senyera oficial (del 1979 al 1982) del Consell Preautonòmic del País Valencià!
L'efemèride municipal que commemora l'entrada a la ciutat de les tropes del rei en Jaume, el Conqueridor, el 9 d'Octubre de 1238, ha esdevingut la Diada "Nacional" del País Valencià. Té igual que la seua significació fóra nul•la per a la gent d' Alzira (1242), Xàtiva i Dénia (1244), encara per conquerir, i ja no parlem d'Alacant (1296), Elx o Oriola incorporades definitivament a la corona en una data tan tardana com el 1304 (sentència arbitral de Torrellas). Tampoc per a Morella (1232-33), Peníscola (1233), Castelló de la Plana o Vila-real (ambdues fundacions reials ex novo el 1251 i 1274 respectivament) el nord regnícola, aquell dia de tardor de 1238 significà res. No tenen més afectació global, al territori de l'extint regne, dates com el 25 d'abril (batalla d'Almansa) o el 29 de juny (signatura del primer decret de Nova Planta) del 1707? Una vegada més, la ciutat (València) s'imposa al pretèrit reialme.
Aquest centralisme vexilològic i festiu arriba al paroxisme amb la Renaixença de Lo Rat Penat (1878), una societat " aimadora de les glòries valencianes" (barraca, fallera, Micalet, Mare de Déu dels Desemparats, Reial Senyera Coronada, Albufera, etc). Si això de "valencianes" ho hagueren limitat al terme de l'urbs, cap problema. Si el radi d'acció haguera abastat l'Horta circumdant, encara rai. El que afirmaren, però, és que aquest pack de tria simbòlica atresorava la representativitat de les tres províncies d'encuny decimonònic (Castelló, València i Alacant), és a dir, de tot l'antiu regne. Infumable! L'ulterior regionalisme i el primer valencianisme polític que se'n derivaren d'aquells Jocs Florals consolidaren la selecció dels trets d'una part ( València, la ciutat) prenent-la pel tot (el País Valencià, de la Sénia al Segura). I els riu-raus de la Marina? I la mare de Déu de la Salut (Algemesí), del Lledó (Castelló de la Plana), del Miracle (Cocentaina), el Rebollet (La Font-Oliva), la Santa Faç (Alacant) o de Montserrat(e) (Oriola)? I el Fadrí, els castells de Sagunt, Cullera, Dénia, Castalla o Bairén? I el Guerrer de Moixent o les dama d'Elx i Guardamar?
Les festes de les Falles s'han volgut fer passar per l'antonomàsia valenciana regnícola. I les Fogueres d'Alacant? I els Moros i Cristians d'Alcoi? I el Sexenni de Morella? I el pelegrinatge a les Useres?
Siguem realistes. Què determina l'ésser valencià? Uns límits administratius, els del regne, que desaparegueren al XVIII com a funcionals i al XIX totalment? La província, més artificial encara, creada el 1822? Sí les fronteres del regne de València creaven identitat política, de "poble valencià", per què negar la condició de poble a "castellonencs, valencians i alacantins que s'està segregant -malauradament- d'ençà l'invent de Javier de Burgos? O és que no són també un límit administratiu, les proví cies? Cal aclarir que la fesomia de l'actual País Valencià no s'adiu per complet a la de l'estat medieval d'origen jaumí (s'hi descompta Cabdet, i s'hi afigen Villena o Requena-Utiel, ben castellanes).
Si el fet valencià ve marcat per la llengua, aleshores tot quadra encara menys. Res no encaixa. L'àmbit lingüístic del català excedix abastament el territori de l'antic regne, ara comunitat autònoma. Idò, com quedeim? Les contrades de parla castellana (Ademús, Vall de Cofrents, Serrans, etc) d'arrel aragonesa (Alt Palància, Alt Millars) i d'origen murcià (Baix Segura) no serien "valencianes" atenent-nos al criteri lingüístic.
Què és, exactament, l'ésser valencià? És alguna cosa més enllà d'una condició administrativa canviant i voluble? S'imaginen un espanyol incapaç de xarrar la llengua de Nebrija? Un anglés que ni gargotejara la parla del Shakespeare? En canvi, es pot ser "más valenciano que nadie" sense amollar ni un bon dia i menyspreant la llengua d'Ausiàs March?
Ja som al cap del carrer. Qualsevol pot ser valencià i ser valencià no acaba de ser res. No hi ha cap criteri objectivable i diferencial de suposada "valencianitat". Conclourem, doncs, que a l'actual País Valencià hi ha diverses minories nacionals (catalana, l'àrea de predomini lingüístic "valencià" que en diu la LUEV del 1983; castellana, aragonesa i murciana. Fóra bo que cada zona-ovella ballara amb sa parella, i tornara al tronc comú que per afinitat (lingüística i/o cultural) li escau.
Aquest és el meu plantejament de liquidacionisme onomàstic valencià. Que li reserva, però, la indiscutible i merescuda condició de valencians als habitants de l'antiga i insigne València. Una de les ciutats més importants de la nació catalana. La segona més poblada. I, al meu parer, la més bonica.
La ciutat de València ha jugat un paper d'absorció i apropiació (indeguda) simbòlica respecte de l'àmbit territorial de l'antic regne a què donà nom.
La seua bandera local, la Reial Senyera Coronada, ha acabat sent oficial de tot el País Valencià, des del 1982. Potser les milers de quatribarrades arreu de la regió (perquè el país dels valencians és la nació catalana), de Vinaròs a Oriola, i a les pròpies Corts Valencianes -només cal vore les pintures del Palau de Benicarló del cap i casal-,l'ensenya de la casa reial catalana (el casal de Barcelona) és menystinguda en favor d'una bandera ben patriòtica (sorgida, per mercé reial, arran de la resistència anticastellana al XIV i que, pel mateix motiu, però amb triple corona, lluïx a l'escut de Borriana) però que no deuria representar res enllà el camí de Trànsits i el barranc del Carraixet. Tampoc el Penó de la Conquesta s'hi val. Ni la senyera oficial (del 1979 al 1982) del Consell Preautonòmic del País Valencià!
L'efemèride municipal que commemora l'entrada a la ciutat de les tropes del rei en Jaume, el Conqueridor, el 9 d'Octubre de 1238, ha esdevingut la Diada "Nacional" del País Valencià. Té igual que la seua significació fóra nul•la per a la gent d' Alzira (1242), Xàtiva i Dénia (1244), encara per conquerir, i ja no parlem d'Alacant (1296), Elx o Oriola incorporades definitivament a la corona en una data tan tardana com el 1304 (sentència arbitral de Torrellas). Tampoc per a Morella (1232-33), Peníscola (1233), Castelló de la Plana o Vila-real (ambdues fundacions reials ex novo el 1251 i 1274 respectivament) el nord regnícola, aquell dia de tardor de 1238 significà res. No tenen més afectació global, al territori de l'extint regne, dates com el 25 d'abril (batalla d'Almansa) o el 29 de juny (signatura del primer decret de Nova Planta) del 1707? Una vegada més, la ciutat (València) s'imposa al pretèrit reialme.
Aquest centralisme vexilològic i festiu arriba al paroxisme amb la Renaixença de Lo Rat Penat (1878), una societat " aimadora de les glòries valencianes" (barraca, fallera, Micalet, Mare de Déu dels Desemparats, Reial Senyera Coronada, Albufera, etc). Si això de "valencianes" ho hagueren limitat al terme de l'urbs, cap problema. Si el radi d'acció haguera abastat l'Horta circumdant, encara rai. El que afirmaren, però, és que aquest pack de tria simbòlica atresorava la representativitat de les tres províncies d'encuny decimonònic (Castelló, València i Alacant), és a dir, de tot l'antiu regne. Infumable! L'ulterior regionalisme i el primer valencianisme polític que se'n derivaren d'aquells Jocs Florals consolidaren la selecció dels trets d'una part ( València, la ciutat) prenent-la pel tot (el País Valencià, de la Sénia al Segura). I els riu-raus de la Marina? I la mare de Déu de la Salut (Algemesí), del Lledó (Castelló de la Plana), del Miracle (Cocentaina), el Rebollet (La Font-Oliva), la Santa Faç (Alacant) o de Montserrat(e) (Oriola)? I el Fadrí, els castells de Sagunt, Cullera, Dénia, Castalla o Bairén? I el Guerrer de Moixent o les dama d'Elx i Guardamar?
Les festes de les Falles s'han volgut fer passar per l'antonomàsia valenciana regnícola. I les Fogueres d'Alacant? I els Moros i Cristians d'Alcoi? I el Sexenni de Morella? I el pelegrinatge a les Useres?
Siguem realistes. Què determina l'ésser valencià? Uns límits administratius, els del regne, que desaparegueren al XVIII com a funcionals i al XIX totalment? La província, més artificial encara, creada el 1822? Sí les fronteres del regne de València creaven identitat política, de "poble valencià", per què negar la condició de poble a "castellonencs, valencians i alacantins que s'està segregant -malauradament- d'ençà l'invent de Javier de Burgos? O és que no són també un límit administratiu, les proví cies? Cal aclarir que la fesomia de l'actual País Valencià no s'adiu per complet a la de l'estat medieval d'origen jaumí (s'hi descompta Cabdet, i s'hi afigen Villena o Requena-Utiel, ben castellanes).
Si el fet valencià ve marcat per la llengua, aleshores tot quadra encara menys. Res no encaixa. L'àmbit lingüístic del català excedix abastament el territori de l'antic regne, ara comunitat autònoma. Idò, com quedeim? Les contrades de parla castellana (Ademús, Vall de Cofrents, Serrans, etc) d'arrel aragonesa (Alt Palància, Alt Millars) i d'origen murcià (Baix Segura) no serien "valencianes" atenent-nos al criteri lingüístic.
Què és, exactament, l'ésser valencià? És alguna cosa més enllà d'una condició administrativa canviant i voluble? S'imaginen un espanyol incapaç de xarrar la llengua de Nebrija? Un anglés que ni gargotejara la parla del Shakespeare? En canvi, es pot ser "más valenciano que nadie" sense amollar ni un bon dia i menyspreant la llengua d'Ausiàs March?
Ja som al cap del carrer. Qualsevol pot ser valencià i ser valencià no acaba de ser res. No hi ha cap criteri objectivable i diferencial de suposada "valencianitat". Conclourem, doncs, que a l'actual País Valencià hi ha diverses minories nacionals (catalana, l'àrea de predomini lingüístic "valencià" que en diu la LUEV del 1983; castellana, aragonesa i murciana. Fóra bo que cada zona-ovella ballara amb sa parella, i tornara al tronc comú que per afinitat (lingüística i/o cultural) li escau.
Aquest és el meu plantejament de liquidacionisme onomàstic valencià. Que li reserva, però, la indiscutible i merescuda condició de valencians als habitants de l'antiga i insigne València. Una de les ciutats més importants de la nació catalana. La segona més poblada. I, al meu parer, la més bonica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada