L'errada del catalunyisme

 Hi ha un reduccionisme de què participa la globalitat de l'anticatalanisme i un sector del catalanisme valencià. Confondre la Catalunya Vella o, en tot cas, el Principat amb el conjunt de la llengua i nació catalana. Així, aquells no entenen que puga haver-hi més llengua catalana enllà del Montsià, ni que puga articular-se una catalanitat política. Aquests, prenen com a única referència vàlida, com a català estàndard, la variant oriental, i essent d'Alcoi o de Sagunt, de les Riberes o la Marina, escriuen a la manera de Pla o Rodoreda, d'Espriu o de Martí i Pol. El propi Joan Fuster redactava en aquest registre les seues obres, encara que aquest parlar no siga el propi, no ja de València sinó d'àmplies àrees del Principat, des de Ponent fins les Terres de l'Ebre. 

Aquest fenomen, doncs, d'acotar el multipolar i divers món català al rovell de l'ou de la Catalunya Vella -tan legítim com parcial. Aquesta actitud no és sinó una mutilació que escapça de l'arbre català bona part del seu brancatge. A més, regala a la reacció espanyolista l'equació Catalunya (i catalanitat, de qualsevol tipus, també la lingüística) = Comunitat Autònoma de Catalunya.

Han estat massa els casos de lletraferits valencians que, tan lliurement com desafortunada, han seguit el camí marcat per l'homenot de Sueca, un far enmig de la foscor quant a la qüestió nacional, però que no podia encertar-la sempre. En poesia, novel•la, assaig i àdhuc oralitat quotidiana. D'aquesta forma s'han menystingut un cabàs d'expressions, girs i vocables ben genuïns al sud de la Sénia per tal d'adoptar els seus equivalents de Barcelona amunt. Admetre "Bona tarda" o "maco", calcs dels castellà adaptats a la nostra llengua, i postrar "eixir" o "hòmens", renegar del damunt per anar a caure al " a sobre"o canviar "granera" per "escombra", "traure" per "treure" sistemàticament no té gaire sentit. Al capdavall, pot donar a entendre, o insinuar, que hi ha un català ben escrit i parlat -l'oriental- i un altre d'anar per casa i amollar quatre brofegades -l'occidental, com ara el valencià. Si fa no fa com els castellans que se'n riuen del parlar dels andalusos més marcats, o dels canaris, i només en la variant de la Castella Vella, al nord del Sistema Central i fins la Manxa, veuen l'autèntica expressió, el castellà correcte. És un fet recurrent, entre nosaltres, catalans, que molts barcelonins o empordanesos creguen que les formes del Segrià, l'Urgell o València són de segona, de poble, en fi, català malgirbat. Ull viu! 

Aquest sentiment de creure que únicament l'oriental té nivell per ser considerat l'estàndard és una mostra, inconscient, d'un autoodi invers a l'habitual. Çò és, no consideren el català inferior al castellà sinó el seu català (valencià) poca cosa davant la variant oriental, la que ha estés la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), amb TV3 al capdavant, i el gremi editorial de l'eix Girona-Barcelona. 

De la inferioritat lingüística a la subsidiarietat política hi va un lleu pas. Per exemple, molts d'aquests catalanistes valencians acomplexats critiquen Terra Mítica i la depredació del litoral valencià per l'especulació urbanística i no en diuen res de Port Aventura ni de la bambolla immobiliària de la Costa Daurada. Malparlen de la introducció del Monestir de la Valldigna com a "temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València" a l'Estatut del 2006 i no en diuen res de la importància simbòlica de l'abadia de Montserrat per al catalanisme de dalt. El primer seria " nacionalcatolicisme indissimulat" (Viadel, 2015) i el segon lluita per fer país. Quan la cosa arriba a l'àmbit de les infraestructures la qüestió pren més profunditat: s'amplia el Port de Barcelona en successives operacions amb el plàcet d'ERC però la mateixa formació qüestiona l'ampliació del de València per assumptes ambientals. Això darrer ve a palesar com, sovint, forces que s'autodenominen d'àmbit nacional dels Països catalans, a l'hora de la pràctica, en la política institucional, o bé se n'obliden o bé en distorsionen l'abast. Certament, el grup parlamentari d'Esquerra, tant al Congrés com al Senat, planteja mocions, preguntes i iniciatives sobre afers relatius al País Valencià. Ara bé, la importància estadística d'aquestes guarda una proporcionalitat discutible. Es presta més atenció a la "Catalunya Central" o els Vallesos que a una de les mates constitutives del jonc català, més cura per unes poques comarques que per la segona ciutat de la nació -València- o pel conjunt del país creat per Jaume I.

Sí, els valencians -almenys els que habitem la part històricament catalanoparlant de l'antic Regne- som nacionalment catalans. Hi compartim orígens, nissagues, cognoms, llengua, continuïtat territorial i tants etcètera com vulgueu. Això, però, no ens ha de fer menys catalans que la resta de compatriotes de la nació quadribarrada. Ni al nostre català menys apte -tampoc més melodiós en contraposició a la pseudoaspror del català oriental, un tòpic tan fals com interessadament difós pels castellanistes per a dividir-nos - que el de la resta. I com a "vers" catalans no podem subsumir-nos en un paper de perifèria resignada, no podem passar del jacobinisme madrileny a un centralisme barceloní de nou encuny. Això seria abonar la tesi espanyolista de l'imperialisme catalunyés amb foscos interessos de domini econòmic de la burgesia de Pedralbes sobre el migjorn valencià. 

A tall de síntesi. Uns hauran d'aprendre que són catalans, i reconéixer-se, sense complexos, com a tals. Uns altres, però, hauran d'ensenyar-se que no són els únics catalans, ni tampoc els millors, i que hi ha catalanitat més enllà d'ells, que aquesta és més extensa -geogràficament- però també molt més plural, complexa i multipolar que l'empetitida comunitat autònoma que els espanyols accepten. Hauran d'admetre que València, Palma, Alacant o Perpinyà també hi compten i han de dir la seua. Que tots ho som, de catalans, i per això mateix, en aquesta catalanitat hi caben, en peu d'igualtat, totes les seues manifestacions, sense jerarquies tan artificials com impostades.